Un espai diàfan ple d’ordinadors i gent en silenci que tecleja. Podria ser una oficina qualsevol en un edifici qualsevol, però es tracta d’una redacció farcida de periodistes.

Les discussions han donat pas a llargs silencis, només interromputs per algun comentari sobre les declaracions de torn d’un polític i poca cosa més.

Per als “afortunats” periodistes que “fan carrer”, la cosa no és gaire més engrescadora. La majoria es limita a esperar la persona rellevant que ha convocat la roda de premsa per posar el micròfon i reproduir les seves declaracions, que aniran seguides d’una corrua de declaracions dels oponents.

El set de març passat, el president dels Estats Units, Barack Obama, va visitar la ciutat de Selma, a l’estat d’Alabama, per commemorar els 50 anys del Bloody Sunday, una marxa simbòlica de Selma a Montgomery a favor dels drets civils dels afroamericans.

La manifestació va acabar amb una càrrega policial al pont d’Edmund Pettus, on Obama va fer el seu discurs. Tots els mitjans van cobrir la intervenció del president, però, afortunadament, hi va haver capçaleres que van anar més enllà.

Uns dies abans de l’acte d’Obama, el New York Times li va encarregar a Gay Talese que escribís un article sobre Selma.

La decisió és encertada per dos motius. El primer és el propi Gay Talese que, al meu entendre, és un dels millors periodistes del món (en aquesta web trobareu moltes referències).

El segon motiu és que Talese ha fet diversos reportatges sobre Selma durant els últims 50 anys: com a estudiant de periodisme, el 1965 cobrint el Bloody Sunday també pel New York Times i el 1990 pels 25 anys d’aquests fets.

La manera actual de fer aquest reportatge seria parlar amb l’alcalde, el governador i amb alguna institució de la ciutat. Què ha fet Talese? S’ha dedicat a passejar per Selma i a parlar amb els seus ciutadans per recollir els seus records i les seves impressions.

L’únic polític que s’esmenta és George C. Wallace, qui era el governador d’Alabama el 1963, però Talese ho fa a través d’una anècdota carregada de simbolisme, en cap cas, declaracions gratuïtes.

La ploma experimentada de Talese ens regala un text amb una estructura impecable i un final que deixa un regust amarg.  La crònica és vívida i serveix al lector per apropar-se a la realitat actual de Selma. 

I és que, el periodisme ha d’explicar els fets a través dels seus veritables protagonistes i no a través de rodes de premsa. A vegades, val la pena recordar-ho.