Més de la meitat de les dones europees han patit algun tipus d’assetjament sexual, segons una enquesta de la European Union Agency for Fundamental Rights. La manera com els mitjans informen d’aquestes agressions sexuals influencia com la societat les percep. 

Isabel Muntané, periodista, i Violeta García, psicòloga de la fundació AADAS, van treballar amb dones víctimes d’una agressió sexual i periodistes. El resultat, després de dos anys de feina, és una guia que vol desmuntar falses creences i conscienciar els mitjans de l’impacte de les seves paraules.

Drogues i alcohol

En notícies sobre agressions sexuals és habitual incloure si la dona o l’agressor havien consumit drogues o alcohol.

Aquestes substàncies actuen com a catalitzadors, és a dir, produeixen canvis que poden afavorir l’escenari de l’agressió, però en cap cas són la causa dels fets. 

Exemple d’una notícia publicada a “El punt avui”, el 3 d’abril del 2019: 

Destacar el consum de substàncies crea prejudicis sobre la víctima. En el cas de l’agressor, minimitza la seva responsabilitat. Es podria entendre que, com que anava begut o drogat, no sabia què estava fent.

Agressions sexuals i sensacionalisme

Descriure amb ets i uts els fets desvia el focus de l’agressió. A més, segons Muntané i García, pot donar idees a altres agressors.

Extracte d’un article de “El confidencial” sobre el judici a La Manada:

Al llegir aquest tipus de descripcions, les dones que van participar en el projecte van dir sentir-se “deshumanitzades” i com “objectes sexuals exposats davant tothom”.

Les autores de l’estudi recomanen incloure detalls només quan les agressions se surtin de l’imaginari col·lectiu. Per exemple, quan no hi hagi penetració, l’agressió sigui de dia, al lloc de feina, o el responsable sigui una persona rellevant. Això, asseguren, pot ajudar altres dones a identificar diferents tipus d’agressions sexuals.

Les denúncies falses

Que no es denunciï o que es retiri la denúncia no vol dir que l’agressió no s’hagi produït o sigui falsa. Una agressió sexual és un fet traumàtic i això comporta que, en un primer moment, es vulgui amagar o negar.

El diari “Ara” recull l’experiència de quatre dones agredides sexualment. Una d’elles, la Jèssica, relata com no va voler denunciar, malgrat la insistència de la família.

Una denúncia i un posterior judici obliguen la víctima a reviure els fets. El procés pot ser emocionalment aclaparador i això fa que moltes persones l’ajornin, desisteixin o acceptin acords judicials per poder passar pàgina el més aviat possible.

La pressió dels mitjans, especialment quan l’agressor és una persona coneguda, pot provocar també la retirada d’una denúncia, apunten Muntané i García:

“Alguns periodistes van a la caça de les víctimes en lloc d’explicar els fets.”

Les participants en el projecte reclamen que no es treguin conclusions precipitades i que es tingui en compte la dificultat d’enfrontar el procés judicial.

Sola, de nit i amb faldilla

L’Anna Sànchez va patir una agressió sexual. Va decidir formar part de l’estudi per contribuir a un canvi de mentalitat que veu urgent i necessari:

“Estem fartes de discursos que distorsionen, que responsabilitzen les dones i que ho posen tot en dubte.”

És fàcil trobar notícies sobre agressions sexuals on s’espefica com la dona va marxar amb un desconegut, estava sola de nit, passava per un descampat o havia begut.

Aquest tipus d’articles contribueixen a presentar les dones gairebé com a responsables dels fets. Qüestionen el seu comportament, la seva llibertat i incrementen la sensació d’indefensió i vulnerabilitat.

Notícia de l’ACN publicada a “El Punt Avui”. No només es posa de manifest que la dona estava sola, sinó que es donen detalls innecessaris i sensacionalistes de l’agressió:

La intimitat de la víctima

Per a la recuperació de les víctimes, és primordial que els mitjans respectin el seu anonimat i la seva intimitat.

Quan no hi ha imatges de l’agressió, és habitual fer servir imatges de dones en una discoteca, en actitud lúdica, amb roba sensual, o consumint alcohol.

Les autores de l’estudi alerten que la narració dels fets no ha d’anar acompanyada d’imatges que distorsionin la realitat, donin peu a interpretacions errònies o a missatges contradictoris.

Respecte al llenguatge, es recomana evitar eufemismes per parlar d’agressions sexuals, no abusar de condicionals — hauria estat violada — ni de les paraules víctima, presumpte i suposat.

Sexe i consentiment

La violència sexual es produeix quan no hi ha consentiment i això és independent de la relació que la dona tingui o hagi tingut amb l’agressor.

Les autores de l’estudi adverteixen d’una confusió habitual: accedir a fer una cosa en un situació de risc o d’amenaça no vol dir donar-hi el consentiment.

La intimidació es pot exercir amb la força física, però també amb amenaces verbals, xantatge o l’ús de substàncies. Per tant, no s’ha de mesurar la veracitat de l’agressió atenent només a les lesions o a la resistència física.

Tenint això en compte, tampoc no es pot jutjar la credibilitat dels fets per la reacció de la persona afectada. El testimoni de dones violades o assetjades sexualment mostra que és habitual quedar-se paralitzada i no poder demanar ajuda o fugir.

Malgrat que els psicòlegs atribueixen aquest comportament a una resposta biològica de supervivència davant del perill, molts jutges redueixen la condemna a l’agressor si la dona no s’hi ha resistit.

Fragment d’un article de “La Vanguardia” sobre una sentència de l’Audiència de Lleida. Els acusats van ser condemnats per abús sexual i no violació perquè la dona no va fer servir la força per oposar-s’hi.

L’entorn com atenuant de l’agressió

Esmentar que l’agressor procedia d’una família desestructurada pot semblar una justificació del delicte. Explicar que els agressors vivien en un entorn estable i no problemàtic converteix el delicte en una mena d’excepció.

Aquesta és una declaració als mitjans d’un dels advocats dels membres de “La Manada” publicada a “El confidencial”

Les dones participants en el projecte demanen que les informacions sobre agressions sexuals vagin més enllà dels fets i incloguin les seqüel·les, la dificultat d’encarar el procés judicial i també la força i la resiliència necessàries per a la recuperació.

Pots consultar aquí la guia completa de recomanacions. Tens en compte aquests consells a l’hora de cobrir casos de violència sexual? Comparteix la teva experiència amb un comentari o a Twitter @carlapedret